Bye bye London

Demà de matí me d’alçar a les 5’30 perque el taxi que he hagut de contratar passa a per mi a les 6’15, així que esta entrada será breu. Sols dir que aquesta ha sigut una de les millors experiencies que he tingut, m’atrevix a dir, en la meva vida. Sortir de casa sola sempre ajuda a madurar, a entendre el món que et rodeja i per tant a creixer com a persona. Pense que jo continuament busque això i per este motiu em senc ara plena de vida. Sempre ho he dit: A mi m’agrada menjar-me el món, i cadascú té la seva manera de fer-ho, jo en trobe moltes esta sens dubte ha sigut molt acertada. Gràcies a tot aquell que ha seguit les meves aventures, així no m’he sentit sola en cap moment. Ha sigt un plaer escriure per a vosaltres. Com a despedida vos deixe la meva última foto a Londres. Ann i jo en la porta de la cuina, lloc de les numeroses converses que hem tingut. (Encara que ninguna de les dos ixim gens afavorides...deu ser la llum, jajaj)

Estic segura que algún dia ens tornarem a veure. Alguna cosa m’ho diu.

Fins sempre!

Bristol

L’ecapada va resultar perfecta! A pesar de les dues hores i mitja de trajecte en autobús, valia la pena si és per a visitar a una amiga. Lidia viu en una residencia amb 5 companys més, un galés, un irlandés i 3 anglesos, no és d’extranyar que estigera tant contenta de poder parlar valencià amb algú. Vaig arribar el divendres per la nit i eixa nit ens varem limitar a estar de xarreta i menjar alguna cosa. El dissabt ens varem alçar per anar a fer turisme per Bristol...però...ja feia estona que no en feia alguna! Quan anavem de camí a Bristol en l’autobús, em vaig adonar que no havia agafat el billet per a poder tornar a Londres... i ens va tocar tornar. Ja sabeu que solc fer estes coses. Sóc un desastre. El fet és que això ens va reduir l’estona que teniem, ja curta per visitar coses. Però ho vam arreglar prou bé. En cuatre escasses hores ens vam recorrer tot el centre, visitant els punts més emblematics de la ciutat: La Catedral, el vaixell del port, la Universitat, el Christmas Steps, etc. Inclús Lidia va descobrir coses que no sabia que existien. Encara que el que més ens va agradar va ser el mercat. Allí pots trobar de tot, des d’ un disc de vinil.lo dels Beatles fins unes botes d’aigua a flors.

Bé i crec que una altra cosa a destacar és sens dubte el dinar. Feia temps que les dues no menjavem tan a gust en el dinar. De casualitat varem entrar a un lloc, localizat en la costera que puja des de la Catedral fins la Universitat de Bristol, on vam poder menjar una estupenda Musaka amb ensalada i creïlles fregides per 5 pounds. Si alguna vegada veniu per Anglaterra fixeu-se, si su estudiants, perque hi ha molts llocs on fan un poc de desconte. Després de dinar vam continuar la ruta passejant per la vora del riu. A meitat camí vam parar per a fer-se un gelat sentades en un banquet. La veritat és que varem veure coses molt curioses. Una boda hindú tenia lloc en un vaixell que navegava amunt i avall pel ‘channel’ i després continuaven la celebració sobre un autobús roig com els que hi ha a Londres. Però n0 era la única boda, deu ser tradició fer el convit sobre un vaixell.

Nosaltres varem anar a visitar, encara que sols des de fora, un vaixell amb molta historia i per arribar fins l’altre costat del riu, com que no hi havi pont, vam haver de pagar 60 pens per crussar el riu amb una barqueta. Va ser un dia molt guai perque ademés vam tindre sort i ens va eixir solejat la gran part.

El pitjor va ser la tornada a Londres, vaig tardar més de 3 hores, perque hi havia un accident de cotxe a l’entrada de la ciutat i perque ademés les lines de metro no funcionaven massa bé al ser dissabte.

Siga com siga, va ser un dia per a recordar. Hui ja és l’últim dia a aquestes terres. Demà tornaré a la realitat.

Lovely people around me

Si ahir li dedicava la entrada a Ann, hui em senc en la necessitat de dedicar-la a les meves companyes de feina. Al cap i a la fi, la major part del meu temps a Londres l’he compartit amb les quatre treballadores: Virginie, Irena, Lisa i Abigail i la jefa Sarah. En realitat he tingut poca oportunitat de coneixer-les a pesar de compartir tantes hores en la mateixa oficina, pero hi ha molt treball per fer i entrevistes, que dificultaven prou la comunicacio, encara que son encantadores i han tingut molta paciencia per explicar-me les coses tantes vegades com fera falta, no olvidem que és tot en anglés i no és el mateix mantenir una conversació col.loquial que una amb vocabulari formal, com és el cas de treballar en una oficina de recursos humans.

Virginie, es possiblement en la que més bé em porte, supose que es una qüestió de proximitat cultural, ella és francesa. Bromeja en la sort que té des de que s’ha quedat embarassada i li parla al bebé tocant-se la panxa abans d’eixir cap a una entrevista:'Let's go baby, we have an interview, mum needs you help'. Els anglesos treballant tenen una serietat que de vegades arriba a avorrir, tot s’ho prenen molt a pit i prácticament no tenen contacte fisic i poques vegades parlen de les seves vides privades. Però de totes les maneres acabes agafant molt de carinyo a les persones en les que compartixes quatre pareds sense finestres. Lisa està recent casada i ha estat de viatge de lluna de mel a Florida dues setmenes, per lo que no he tingut massa ocasió de compartir temps amb ella. Abigail viu en un pis amb dues persones més, es curiós sentir les histories i dificultats que comporta la convivencia. I Irena esta triant traje de novia perque es casa en 4 mesos amb un africà que és pilot d'avió. Ara s'enfronta a una decisió complicada. Deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Italia on li han oferit al seu futur home un lloc de treball estable que a la llarga implicara menys viatges. Significa deixar la feina i els amics que ha fet aci despres de que vingues a viure des de la Republica Txeca.
(A la fotografia falta Virginie, que estava fora de l'oficina en el moment de la foto. D'esquerra a dreta: Sarah, Irena, Lisa i Abigail)

Quan he arribat este matí sobre el meu escritori tenia una postal de flors rosa i taronja dedicada per cada una de les meves companyes de viatge, un simple ‘thank you’ que m’ha fet moltissima ilusió. I al costat un croissant del Starbucks, jaja, perfecte amb el te que solem prendre en la reunió matutina i molt adequat tenint en compter que hui, divendres, tocava ‘fish and chips’ per a menjar. Ja tinc cara de creïlla.

Sens dubte, elles també han contribuit a que esta experincia haja sigut de les millors des de fa molt de temps.

I ara a les 6 agafe un autobus per anar a Bristol, la meva única excursió a l’exterior de Londres. Vaig a visitar a la meva amiga, també alcoiana, Lidia, que está d’erasmus per a nou mesos. Vos conte en breu com resulta l’escapada.

Fins prompte!

A life in a box

Sé que ahir deuria haver publicat però va ser imposible, a les 11 de la nit, sorpresa per l’hora, li deia a Ann que me n’anava al llit. Vam estar parlant des de que vaig arribar a les 7, incluit el sopar. Va ser una de les vetlades més interessants que he tingut en tot el mes, i ja es dir perque n’he tingut moltes. Fins ahir les nostres conversasions solien ser sobre els nostres gustos, coses que ens passen i el que tenim en comú, que sorprenentment son moltes. Ella creu que es un poc cosa del destí, que jo anara a parar a eixa casa, perque en un inici devia haver anat a casa d’ una amiga seva, que està enfadada amb ella per haver-li furtat l’estudiant. En fi, gent que no té res que fer i s’ha d’entretindre en alguna cosa.
Quan vaig arribar a casa, Ann havia tret una caixa plena de fotografies de la seva familia. En alguns casos era fàcil adivinar qui era qui, perque també hem parlat de la familia i els amics varies vegades, però la veritat es que jo estava il.lusionada. Em va semblar que Ann estava més prop de mi que mai, em va contar tota la seva historia familiar, no fàcil la veritat. Em va ensenyar coses molt especials, com fotos de la seva filla que va morir als 29 anys de cancer. I em va contar que moltes vegades li han proposat escriure un llibre sobre besons, perque ella tenia dos besones idèntiques, algo poc habitual. La veritat és que les dos eren iguals. Jo vaig conèixer a Judith en aquell sopar familiar que varem tenir fa dos setmanes. Em varen cridar l’atenció moltes coses, pense que es un personatge molt interessant i ha sabut disfrutar la vida al màxim, a pesar d’haver perdut a molta gent del seu voltant, els seus pares, el seu home y la seva filla, quasi al mateix temps, a més de numerosos amics. Però es nota la seva pasió per la vida, per tot el que fa, per el ballet, per la música, per la lectura, per la tranquilitat, pels passejos rodejats de pensaments, per cuidar el seu preciós jardí. Entre les fotografies, hi havia una que em va cridar especialment l’atencio. Els seus avis seien amb els seus vesavis en un espai tintat de blanc sobre el que destacaven els seus vestits Victorians, amb el típic color sepia de les fotografies antigues. Però el millor estava per arribar. Va traure un llibre molts gros. D’ell va extraure una fotografia d’un cisne meravellós, nadant sobre una aigua molt blava i calmada i un poema molt bonic pel seu sentit, però dificil d’entendre per a mi per les paraules poétiques que conte. Poca gent sap encara que la fotografia s’expondra en l’esglesia el dia del seu soterrament, ni que el poema será gravat a la seva làpida. Diu que no vol  que ho sapiga molta gent perque la tildaran de ‘pesimista’, però tots hem de morir algun dia i es necessari pensar en les coses que farán que la gent et recorde, pel que eres i pel que has fet. 
El llibre és enorme, de págines grogues i tapes dures blau oscur; en lletres daurades posa algo així com ‘historia de la música‘, en la primer pàgina es llig un poema d’amor que algú li va dedicar a la dona de qui estava enamorat en temps de Guerra, quan els bombardejos (‘blitz’) dels avions alemans amenaçaven la vida de centenars de persones que vivien en la zona de Essex i Ilford, a les afores de Londres, on viu Ann. El llibre pertanyia a una de les millors amigues d’Ann. Ella assegura que estava comprant el piano que té a casa amb el seu home, quan de repent li va sorgir la necessitat de tocar urgentment a la seva amiga. A l’arribar a casa ho va fer, la seva millor amiga acabava de morir. La única familia que la dona tenia era una neboda, que va ser qui li va donar a Ann el llibre. Qualsevol pot entendre ara el seu significant.
Després de la vetlada, Ann em va regalar un llibre que encara no s’ha publicat perque la seva neboda treballa a una editorial i este és un borrador. Diu que pensa que m’agaradara, encara que va a costar-me molt de llegir. Ho sé, però ho fare.

He pensat que es mereixia que li publicara una entrada en el seu honor, primer perque ella va ser la primera persona que vaig conéixer a aquesta magnifica ciutat i segon perque sobretot gracies a ella m’enduc un record únic, a pesar de tants anys de diferencia.
‘I have won a good friend’

Family weekend

El dissabte, acomplint els desitjos del meu germà, varem anar a pujar a la noria, London Eye. Sols varem tindre el petit inconvenient de que la linea que haviem d’agafar des de l’hotel fins al centre, estava tancada per ser dissabte, ja se sap, reparacions els caps de setmana. Un taxi, no va quedar més remei. Però la resta del dia va estar molt bé. Varem anar a visitar els principals atractius turistics, tampoc teniem massa temps en dos dies. London Eye, Big Ben, Buckinham Palace i St Jame’s Park. Per la vesprada varem anar a Harrods, la veritat és tant gran que per lo vist jo m’havia deixat alguna cosa per veure sense saber-ho. I vaig repetir al lloc del sushi, sabia que al meu germà Jordi li tena que agradar. Es va fer un fart! I per a completar el dia, varem anar a Abbey Road, on es troben els estudis de grabació on el Beatles grabaven els seus discs i on es varen fer la famosa foto creuant el pas de peatons. I nosaltres no podiem anar-se’n d’allí sense imitar-los. Va ser divertit passar varies vegades per a conseguir la foto perfecta. Com dic, estes coses, que millor comparti-les amb la teva familia?

 I bé, hui diumenge hem anat al Natral History Museum, un dels museus que més m’agraden. Pots trobar des de dinosaures hasta un simulador d’un terratremol. Mamífers, plantes, aus, ambifis, terratremols, volcans, fenomens atmosferics, futur de la terra amb la contaminació, etc etc etc. Pots passar hores i hores aprenent. I els insectes disecats, la veritat tenen el seu encant, sobre tot les papallones, no cal dir que són la meva passió.

 El Gatwick Express esperava a la family, així que Victoria Station també ha sigut el punt de separació. Ha sigut un molt bon cap de setmana, una sort tindre aquesta familia. Com que és la meva última setmana a Londres, aniré a visitar alguns llocs que em queden pendents en la llista quan acabe de treballar per les vesprades. Vaig contant-vos. Promet penjar l' album de fotos d'este cap de setmana en breu, quan Jordi em passe les seves fotos. ;)

Fins prompte!

Hyde Park

MOLT DIVERTIT!!! Amb la meva familia comparteix moltes coses, aficions, gustos, modes de veure el món, ganes d’aprendre i 21 anys de la meva vida. Com anava a ser un cap de setmana a Londres amb ells? Divertit i magnífic, no hi havia dubte.

 El seu vol arribava el divendres per la vesprada i com que a més es va retrasar, quan vaig eixir de l’hotel tenia que fer temps d’alguna manera. I me’n vaig anar a passejar a Hyde Park. La veritat es que ma mare té raó, de les coses més boniques que té aquest pais és la verdor dels arbres, la vegatació i per tant, els seus meravellosos parcs. Bé, allí em vaig sentar en un banquet a llegir una estona, estava molt queta i quan em vaig adonar, havia fet un amic. Un esquirol estava a dos pases observant cada un dels meus moviments. Vaig traure les galletes de la bossa i vam berenar junts. No pareix que estos animalets tinguen ninguna por dels turistes, deuen estar molt acostumats a ser el centre d’atenció de moltes fotografíes. Però ací no acaba tot. L’esquirol se’n va anar corrent assustat, no sabia perqué, fins que vaig alçar el cap i vaig veure dos xic i una xica amb una cámera de televisió i un micrófon. Eren estudiants de comuncació realitzant el projecte de final de carrera. Em demanaven veure un video que portaven en el ipod i comentar el que em pareixia davant de la cámara, per supost en anglés. Jo no sé que faig que sempre acabe embolicada en alguna cosa. Vaig recordar els treballs de la universitat i lo complicat que resulta de vegades que la gent li parle al micrófon de la radio o davant una cámera. Així que no podia negar-me, jo també passe per ahí.

Després de passejar una bona estona pel parc, que es una passada i molt gran, em vaig dirigir a Victoria Station, punt d’encontre amb la familia. I ahí va començar el cap de setmana.

Entre peladilles

Acabe de fer una de les coses més complicades que he fet desde que estic ací. Explicar en un dibuix fet per mi on está Alcoi exactament en el mapa respete a Alacant, que sí que el coneixen; però encara més complicat explicar els moviments independentistes quant m’han preguntat per ‘Catalonia',i la nostra tradició de Moros i Cristians quant m’han demanat que els explicara que era això de ‘moorish and christians’, crec que soles per l’esforç ja em mereixia sopar! No m’hagués imaginat mai lo complicat que podia arribar a ser explicar que els festers es visten de moros i cristians i desfilen pels carrers, etc, ja es conéixeu la historia. Però crec que he eixit del pas. ‘It’s very interesting’-  deian Andrew, el fill d’Ann. Ah! Amb un detall, per a acompanyar la conversa estavem menjant peladilles. Crec que no ho he mencionat abans però els vaig portar un paquetet de regal per acollir-me en sa casa. El paquet, preparat a 'El Campanar' portava dos pastissos de carn, una bolseta de peladilles i una altra de pinyonets. El pastís de carn va causar furor!

Continue aprenent paraules. La que més m’ha cridat l’atenció és ‘Daddy long legs’. El dilluns mentre Ann cuinava i ens contavem les aventures del metro (em vaig enganyar d tren i vaig agafar una destinació equivocada, havent de baixar i canviar de direcció), va entrar volant per la finestra un ‘bitxet’ estrany. Per a mi era i seguirásent una aranya amb ales. Però Ann va insistir en que no és una aranya perque estes no volen, així que e 'bitxet' en qüestió rep el nom de ‘Daddy long legs’. Doncs bé val, si ella ho diu.

Esta setmana está sent molt intensa a l’hotel. Hi ha molts hospedats i moltes vacants per cobrir i jo comence a agafar tasques una mica complicades, però m’agrada perque així estic entretenguda. Però el millor está per vindre. Demà he quedat amb una xica de classe de la universitat, que casualment ha conseguit una beca MEC per a tres setmanes també ací. Será la primera persona en la que puga parlar castellá des de que estic a Londres. I la veritat, quedar e Piccadilly té el seu encant. Però encara millor, el cap de setmana podré parlar valencià! La meva familia ve a fer turisme i a veure’m. Així que ja estic planejant que fer, una especie de ruta rápida per a ells...com veure Londres en dos dies. Encara que repeteixca visites, no m’importa.

Fins prompte!

A cor obert

Ara si que porte més de dos setmanes ací i encara que he avorrit els ‘fish and chips’ i trobe a faltar l’oli d’oliva en les ensalades i el meu cos adicte al café em demana un expresso amb llet, m’encanta estar ací i sentir-me capaç de qualsevol cosa. Llástima que no siga per sempre, o sort, perque al final també em cansaria. Una ciutat gran té les ventatges de que trobes de tot i t’oferix activitats diverses, però té inconvenients com la pol.lució, l’estil de vida estressant i la llunyania de tots els llocs. Crec que un mes és el temps adequat per a gaudir, ni més ni menys.

Bé, com vos dia ahir, ja tenia planejat el meu destí de hui, i este ha sigut el Museu de le Ciencies. He eixit de casa més bé tard perque les converses amb Ann van fent-se cada vegada més habituals, però tampoc tenia ninguna presa. He estat dubtant fins l’últim minut si visitar el Museu de les Ciencies o el de les Ciencies Naturals, i al final m’he decantat pel primer. Un está just al costat de l’altre. El de les Ciencies és un museu molt interactiu i pense que per als més menuts está molt ben montat i resulta molt atractiu. Hi ha varies plantes. En la primera trobem tot el relacionat amb l’espai exterior, les preguntes més habtuals, l’explicació de com viuen els astronautes, repliques a escala d' alguns dels cohets,etc. Però podem trobar de tot, des d' una explicació de com es creen els materials com el plástic amb exposicions de lo més curioses, on he pogut trobar una lámpara feta de bolis bic - per supost construida per un dissenyador espanyol- fins a una enorme exposició de vaixells- per a mi la part més avorrida- passant pel primer cotxe o els avions utilitzats a la Segona Guerra Mundial. Sens dubte, jo m’he quedat prendada de la part relacionada amb el cos humà, tal vegada per ser la més interactiva i curiosa. Allí es poden aprendre coses sobre genética, perque tenim els ulls d’un color determinat o perque som alts o baixets, perque som home o dona, perque unes persones tendeixen més a ser felices i altres a estar més depressives, etc. Tot açò baix un munt de xiquets corretejant de part a part intentant tocar tot lo permés i emocionats de descobrir coses del món que els envolta. És una joia veure les seves cares d’emoció, em contagiaven sens dubte el somriure. I per finalitzar la visita, les dues plantes superiors guarden un petit recorregut per la historia de la medicina que acosta al visitant al principi, tal vegada en temps dels egipsis, i fins al dia de hui amb una reproducció d’un quirófan en una operació a cor obert. Una visita molt educativa, però el temps vola i no he pogut anar a cap altre lloc. Afortunadament també he disfrutat d’aquest diumenge, demà de nou a treballar.

Fins prompte!

Harrods versus Portobello

Agotada. Així he acabat hui. M’he pegat un gran passeig. Al ser dissabte hi ha un petit problema, aprofiten que hi ha menys trànsit de persones en el metro per a fer arreglos en les vies i en les instalacions, de mode que algunes de le lines es veuen afectades, o bé perque algunes estacions passen a estar tancades o bé perque no circula ningún tren per la linea completa. El fet es que abans d’exir de casa es recomanable comprobar si el tram pel que tens que viatjar está disponible. Sols tens que entrar a la página web del metro de londres, teclejant 'Transport for London' en el Google, i introduir la estació d’orige i de destí en el buscador que tens a la dreta.

Jo he tingut sort, la linea central tenia bon servici així que he anat pel matí a Harrods! Exacte! El famós centre comercial. És impresionant, és una visita recomanada perque més enllá de ser un lloc on poder comprar és quasi un museu. Els preus són extremadament cars, i el luxe és repira des del primer moment que trepitges el seu interior. Cada una de le estancies está decorada d’un mode totalment diferent que combina amb els productes que es venen. Hi ha 4 plantes i una inferior però d'una extensió enorme, que quasi et perts. Les escales mecániques tenen una decoració egispsia i es troben en el centre. Des de cada planta, 4 balcons s’assomen a les ‘escalators’ o escales mecániques. Tot és impresionant, fins la música de cada sala está elegida en funció del que es ven. Els anglesos ja massa prompte, pense jo, están preparant-se per al nadal, per aixó una de les habitacions era tota de decoracions nadalenques i postals de felicitació de l’any nou. Quan he eixit una de les vegades a les escales principals, sonaba ópera, el que no m’imaginava es que fós en directe, una dona vestida amb traje de nit cantava des d’un dels balcons. I es que en Harrods sempre hi ha algo que t’impresiona, a banda dels preus, clar.

Els temps m’ha passat volant. Així que tenia que dinar. I que millor que canviar un poc i deixar de banda les ‘fish and chips’. Just en la cera crussant el carrer on es troba Harrods, hi ha un lloc de Sushi. Molt curiós. T’asseus en la barra i els plats ja preparats van girant sobre una cinta mecánica i tu agafes el que t’abellix. En funció del color del plat és més barat o més car, tot está indicat en la carta, en la que pots veure altres plats a banda dels sushi’s que giren i demanar-los als chefs per a que te’ls preparen. Si t’agrada probar altres coses, ho recomane perque no és excessivament car tractant-se de Londres.

Bé, ja per la vesprada m’he dirigit al ‘Mercadillo de Portobello’. He tingut que fer algún que altre 'trasbordo' en el metro però valia la pena anar. És un mercadet d’antiguitats on pots trobar de tot, encara que tot hi ha que dir-ho, no té preus de mercadillo i está prou ple de gent. Pot arribar a ser un poc estressant si no t’agraden les aglomeracions, per això jo he fet un descans en el Starbucks. I res, després de fer dos petites compres, he tornat a casa on he pogut disfrutar d’un sopar en familia amb un exquisits espaguetis a la bolonyesa junt amb Ann, dos dels seus fills i tres dels seus 5 nets. El meu repte és conseguir entendre a la més menuda, no sé perque em costa molt comprendre el que diu, potser pel vocabulari coloquial o per la veu de xiqueta.

I demà ja sé que faré. Vos ho conte en breu!

Robots in Trafalgar Square

No sé si dir: Per fí es divendres! O ja és divendres 16 de setembre! El temps estápassant-me mot rápid, estic just a la meitat de la meva breu aventura d’un mes. I bé, ja está ací el cap de setmana... i ja tinc mig pensat on aniré... De moment vos conte el que he fet hui. El Papa seguix per ací i esta vesprada tenia un recorregut previst pel centre, així es que ja podeu imaginar-se les extremes mesures de seguretat que hi havia a tot arreu. L’estació de metro de Westminster estava plagada de policies que no permitien accedir a algunes de les eixides i entrades de la concurrida parada. I algunes de les linees sufrien retrasos o talls momentanis del servici, els autobusos no circulaven, al menys no els del centre els que volien veure al Papa sols podien fer-ho colocant-se en un costat del carrer pl que anava a circular el Papamóvil. Els helicopters han estat tot el dia sobrevolant la zona i esta vesprada tot pareixia estar preparat per a la seva arribada.

Havia pensat que Harrods era un bon destí per a passar la tarda abans d’anar a casa a sopar amb Ann, que per cert, demà m’ha convidat a sopar en tta la familia, ja que ve la seva filla i el seu net major. Un plaer la companyia i perfecte per a practicar anglés. Però he recordat una noticia que ahir va exir a El País. I m’he acostat a Trafalgar Square per a saciar la meva curiositat. I bé açò és el que m’he trobat, uns robots amb la tecnologia de Audi que divisen en el aire les lletres dels missatges que tu envies des de internet a través de la página web Outrance, i aquestes es converteixen en lletres realsque pots vore amb un video en que es transforma el teu missatge inicial. Açò está organtzat dins del London Design Festival 2010. En esta ciutat hi ha coses molt extranyes i curioses. Disfruteu del cap de semana tant com jo! ;)

The Pope is coming

Ha sigut un dia intens però curiós a la volta. L’hotel és sede de molt events estos dies, hui Heineken ocupava tot l’espai del ‘ballroom’ per a algún dels eus actes promocionals i diversos autobusos s’agolaven a la porta del Westminster Bridg Hotel. La próxima setmana venen ‘celebrities’, encara que ningu sap qui exactament perque molt volen mantindre’s baix l’anonimat i rara vegada es corre la veu de qui ocupa les suits principals. Siga com diga, l’hotel está dmostrant versatilitat i s’adapta facilment a qualsevol cosa i després de sis mesos obert, hui teniem algo que celebrar. El millor és que jo he sigut colaboradora en l’organització. He hagut de fer un cartel sencill en word per a ajudar a decorar el menjador on dinem el personal que treballa a l’hotel I tot pareixia que tenia un color totalment diferent a l’habitual. Hui s’agraia el treball que cada dia fan totes les persones en benefici del gegant Westminster Bridge, més de 600 treballadors. L’Equip de Recursos Humans s’encarrega del benestar de cadascún d’ellsi per a fer-ho posible és necessari cuidar el tracte i tenir detalls com el de hui, perque el més importantes el tracte directe amb la gent i tal vegada er aixó l’hotel ha conseguit reunir 20 milions de lliures en els sis mesos que porta obert. Hasta el mejar ha sigut un c especial i millor que els atres dies.

Però l’atenció residia en el Papa Benedicte XVI que visitava la ciutat. Algo que ha tingut molta controversia aquestos dies i es que areix ser que els anglesos desconfíen un poc d’aquest home. Deixant de costat que la majoria d’ells son protestants, la figra del Pontífice no está molt ben acollida. Ann mateixa, que és católica, em comentava que el seu orige ‘alemà’ i les seves creencies i mode d’actuar és el que possiblement faça que alguns tienguen petites reminiscéncies del actual papa amb un pasat fascista. Però deixant de banda els pensaments i creencies, Londres estava més segura que mai. Els carrers del centre no funcionaven tots i l’hotel estava ple de mapes que eplicaven als treballadors com accedir amb vehícul al centre de la ciutat. (A banda, crec que no ho he comentat encara, els cotxes deuen pagar un peatge de 8 lliures per a entrar al centre en cotxe, sols per a poder circular, segons he entés és un mesura que controla el tráfic, ja que els embossos són en moltes ocasions insoportables). ‘The Pope’ té demà en l’agenda programada una quedada amb un xiquet de nou anys que vol demanar-li que Déu li cure el tumor en l’espina dorsal, segons ‘The Daily Telegraph’.

I després de l’interesant dia, me n’he anat a passejar al parc de Victoria’s Embarkment sense oblidar-me que just en la cera de davant s’alça el monumental obelisc de Cleopatra. Així si que completava el dia!

                                           



M-I-R-E-IA is not a shopalcoholic

Quant estás les 24 hores del dia escoltant i parlant  anglés aprens moltes paraules i significats així com modismes i frases fetes. Des de que estic ací prete molta ateció a cada cosa que em dieun per a intentar interioritzar lo máxim posible, i vaig descubrint coses curioses que abans no sabia.Que drop significa ‘gota’, ja ho sabia, però que ademés significa ‘caure’ i ‘reixiu’, el reixu de la nit sobre les plantes, doncs la veritat no! I m’agrada com les aprenc perque les contextualitze en una situació real, per exemple ‘drop’ va aixir a la conversa mentre parlavem sobre el jardí de Ann, que per cert, té esquirols i raboses. Lo segon encara no ho he vist, però un esquirol esmorza amb mi tots els matins. ‘Rush’, una altra paraula...significa algo així com anar rápid o atarantat (com diem els alcoians). Una persona quan diu: I’m fumming,significa que está ‘tirant fum per les orelles’, es a dir, que está molt enfadat. I les meves companyes de feina, que son molt simpátiques, em varen dir en la reunió passada que no volien que em sentira ‘somedy shoes’, es a dir, que no volen que em senca titella de ningú, cosa que de moment no passa, però agraix la consideració.

Com que jo no pare de preguntar coses, com es diu açò, com puc explicar lo altre... Ann ha decidit aprendre el meu nom correctament. Quant vaig arribar li vag dir que em cridara María per facilitar les coses, total en anglés sona igual i al cap i a la fi, és el mateix nom. Però ella esta intentant aprendre’s M-I-R-E-I-A...cada vegada diu una cosa, jo no reconec el meu nom quan em crida. Jo no era conscient de que el meu nom fós tant difícil. En la feina huim’han deixat una nota sobre la taula i posaba ago així com: Hola Meirea. I em criden Mirea o Meria... Com ho poden complicar tant? I jo no pare de repetir: M-I-R-E-I-A.

Bé, deixant de banda la llengua. La temperatura ha baixat prou respecte a la setmana anterior i tal vegada per eixa raó m’he constipat. Ací les farmacies es troben dins dels supermercats en moltes ocasions i els medicaments comuns els pots agafar tu mateixa de l’estanteria del supermercat, encara que hi ha un mostrador al que pots acudir a preguntar qualsevol dubte o en busca d’un medicament més especific. Crec que amb el paracetamol i uns caramels amb antiseptic per al mal degola, he conseguit pararlo un poc. ‘Cross fingers’, com diuen ací. Com que em trobava millor que ahir, he anat en busca del Primark, una tenda anglesa molt popular pels seus baix preus en roba. La podeu trobar en Oxford Street però en la parada de metro de Marbel Arch. Ha sigut una locura. Ací la gent és molt adicta a les compres, de ahí el nom ‘Shopalcoholic’, existix en realitat este problema de compra compulsiva. Primark estava ple, no et podies a penes moures, és una locura i un agobio indescriptible. El carrer estava replet de persones amb bosses i bosses enormes de les numeroses tendes que hi ha en esta zona comercial, lo que en Alcoi seria la Alameda. Insistix, una locura, no crec que torne.

El British day

Hui fa just una setmana que estic en aquestes terres i crec que ja estic prou adaptada. Menje a hora anglesa, sols bec té perque no soporte el café aiguat, esmorze abundantment, ja no mire el mapa del metro cada vegada que puje i entenc practicament tot el que em diuen, ara l’objecitu es millorar-ho i aprendre vocabulari.

Com que és diumenge, tenia la intenció d’haver-me alçat tard, però no ho aconseguix, és l’únic que no puc adaptar. Jo necessite foscor per a dormir. Ja no sé que improvisar. El que veieu a la foto es una goma del monyo unint les dos cortines perque una está solta completament. Però són massa blanque i la claror del sol matutí entra igual, ja podria triar un altre dia per a fer sol que no fós el diumenge...

El British Museum eixe era el meu destí. He arribat sobre les 12 i eixia d’allí vora de les 4’30. Disfrute com una enana i no em done compter del temps. El Museu Britanic és molt popular i la veritat és que no és d’extranyar amb totes les coses que oferix. L’expoli anglésa Egipte va ser impresionant i sols hi ha que passejar-se pels corredors del museu per a comprobar com per uns moments arribes a creure’t que estás en l’Antic Egipte. Potser la falta de pirámides et recorda que no és així. Jo sóc partidaria de que cada cosa permaneixca en el lloc on va ser trobat, així com la Dama d’Elx deuria estar allí ( açò potser siguen influencies ilicitanes de viiure en aquella ciutat durant tot l’any), les numeroses estátues, sarcófags i momies deurien estar en aquell país, tal vegada al museu de El Cairo si la meteorología no permet que es conserven en els temples o tombes - de difícil accés- on van ser trobats. Però no hi ha tant sols art Egipci, també está Grecia, Roma, els Etruscos, China, la antiga Europa, alguns indígenes... i com a exposició temporal, el museu ofereix este mes els South Africa Lanscapes. Un pessic de les plantes exótique d’aquell continent que es troben al jardí de l’entrada al museu. Una delicia, encara que un poc petit. Despré de tantes hores de peu a pas lent i després del dia d’ahir, necessitava descansar, així que he tornat a casa a disfrutar del sol (hui que hi ha) en el jardí on els néts de Ann no paren de correr de part a part. Demà a treballar un altre cop, pensaré si puc fer alguna cosa quan ixca.

Vos deixe les fotos del museu! Que les disfruteu tant com jo! Clickeu sobre la foto per a veure-les totes ;)

British Museum

Sunflowers around my head

Ha sigut un dia molt fructifer i aixó que no he tingut presa en alçar-me del llit. Aquesta alcoianeta ha agafat el mapa i ha marcat el barri de SOHO com a destí. Una vegada més el metro m’apropava fins allí. Primera parada Covent Graden, recomanació de Ann. I bona recomanació. Covent Garden és un mercat amb un encant especial.Podem dir que hi ha com dues seccions separades, l’interior del mercat té tot tipus de tendes no sols de menjar, sino també de tractaments de Spa, de regals, de tarjetes, de souvenirs, etc, tot a un preu no massa económic, la veritat. Però els seus pasadizos convidena a passejar per l’interior encara que no vages a comprar res. En l’exterior i en a part central del quadrat que forma, hi ha curioses parades on pots trobar des de una jaqueta de llana fins a un quadern de pell.

Per a dinar, he anat a Pizza Jut, no sabeu com necesitaba una bona ensalada amb OLI D’OLIVA! He dinat com una senyora, res de un platet o un sándwich.

Després de pegar una volta per allí, m’he dirigit a la National Portrait Gallery, un museu que recull un munt de retrats de gent que ha sigut important en la historia de Gran Bretanya. A mi els que més m’han agradat son els contemporanis reunits en una exposició en la planta baixa. Una dona situada en una escala de caragol mira cap al montó de milers de sabates que tapen els escalons. Ella es dissenyadora de sabates. Increíble com una simple imatge pt transmetre tantes coses de la seva personalitat. No tots els retrats son agradables. Un d’ells, el de la foto, estava fet amb silicona i sang de l’artista conservada a menys 1’5 graus,adornava el seu voltant. Un poc estrany i desagradable. Altres enc canvi, transmitien una realitat de contradicción. Així una besavia mantenia en braços al recent nascut. La National Portrait Gallery es situa al costat de la National Gallery, que arreplega obres d’art de diferents pintors d’arreu del món. No tena pensat entrar hui però he pasta per davant i no he pogut resistir la tentació d’entrar. Dins es troben els famosos Girasols de Van Gogh, que per a qui no ho sapiga és el meu pintor preferit. Bé una mica ‘d’estrangis’ he conseguit una foto, però que no s’entere ningú, eh? Un altre dia tornaré perque com que é gratis entrar, he decidit acabar la visita un altre dia.

Tot seguit amb el mapa en má he eixit a Trafalgar Square i m’he dirigit cap a Chinatown, una petita part d’Ásia situada en el centre de Londres. Son pocs carrers però resulta curiós. I ja per acabar el dia he anat a Piccadilly Circus repleta de gent i de algún que altre valenciano parlant...Quin gust sentir la teva llengua de quant en quant!

Puc dir que hui ha sigut un dia molt agradable, i per supost tot, ON MY OWN!

Happy Eid Mubarak

I ací seguix la meva companya d’habitació ‘Spidergirl’, penjada cap per avall sobre el llit del costat, jo mentre no es meneje... avant, una hostessa més.

Avuí és un dia de celebració per a la religió musulmana perque acaba el Ramadán i mb ell l’época de dejú. La població londinense es molt multicultral, com ja he dit en varies ocasions. A mi m’agrada molt pujar al metro i trobar-me amb xinesos, africans, indis, europeus, etc. Però hui encara feia més goig estar vivint ací. Tornant a casa m’ha crida’t l’atenció que les indies, que per lo general son molt guapes,portaven una vestimenta especial, cadascuna un colorit diferent però amb brillants i tocats especials. Mentre sopavem hem escoltat els focs artificials i aleshores m’he enterat de que anava la cosa. Hui és per a ells un dia festiu amb motiu del fi del dejú, Eid Mubarak. Sens dubte, hui el metro tenia un altre color.

Tornant al dia d’ahir. Vaig tindre sort i després d’haver acabat les meves tasques a la feina, em varen permitir eixir 30 min abans, cosa extranya dins de les regleshoraries dels anglesos i les seves estrictes regles. I no podia desaprofitar l’oportunitat, així que vaig estudiar el mapa del metro i vaig anar a fer-li la visita al Tower Bridge. Però vaig parar na estació abans per a poder anar al London Bridge des d’on i ha unes vistes perfectes de l’altre pont. I tot seguit caminant em vaig acostar a aquest emblematic pont, simbol de la ciutat. London Bridge va ser construit per Horace Jones, el conegut com l’arquitecte de la ciutat, en 1894. La necessitat residia no sols en poder creuar a l’altre costat del caudalós riu Tamesi, sino en que el tráfic marític que discorria pel riu no fós interromput, ja que allí es trovaba en l’antiguitat un port, el Pool of London. Així va ser com l’arquitecte va dissenyar un pont que pogués elevar-se i permetre el pas dels vaixells.

Demà passaré el dia a SOHO, un barri que crec que té molt amb el que sorprendre...  Vos ho conte en breu!

Park Plaza

Pareixa impossible però avui la ciutat tornava a funcionar, els metros es reestablien i el tráfic, encara que dens, estava dins de la normalitat. De nou he agafat el transport del undergroud per a acostar-me al centre.

Hui vos parlaré una mica del meu lloc de treball o ‘Work Placement’ com es refereixen ací a la feina no remunerada. Park Plaza Westminster Bridge Hotel és un dels hotels més luxosos de la capital anglesa i les seves dimensions, vos dic per experiencia, son increibles. Té totes les necessitats cobertes i tots els luxes a l’alcaç de la clientela, spa, retsaurant, restaurant de sushi, trataments de belleza, habitacions amb vistes al Big Ben, suites, etc. I está situat just entre la London Eye i l’estació de Waterloo. Jo treballe en ‘Human Resources’, es a dir, Recursos Humans. Les meves tasques son variades, des de redactar emails, agafar el teléfon, atendre als qui entren en la oficina hasta temes de papers, com arxivar documentació de les més de 600 persones que traballen en l’hotel. Passe hores redactant emails i cartes de contestació als montons de currriculums que arriben, i es que no pot treballar qualsevol en el Park Plaza, i la meva tasca consisteix en agriar que hagen enviat el vitae i explican que lamentem no tenir un lloc per a ell o ella.

Realitzant totes aqestes feines me n’he adonat de la multitud de nacionalitats que hi ha a Londres i la realitat de la multiculturalitat de que tant presumeix. Vos promet que quan tinga ocasió faré alguna foto per a que pugueu veure el lloc. Mentre vos posse alguna de l'interior que he trobat per internet. La dela façana si que és meva. Jo de moment ja comence a pensar en el cap de setmana... ja sé on aniré. :D

Fins prompte!

Strike won't beat us!

I el caos es va apoderar de la ciutat! Mai m’hagués imaginat lo necessari que el metro pot arribar a ser en ciutats d’estes dimensions. Visc en els barris de les afores, just en el límit amb una altra ciutat, m’explicava Ann en el sopar. Si de normal necessite agafar dos lines diferents de metro, la cosa es complica molt quan hi ha carencia d’aquest transport. Resultat: He arribat una hora i mitja tard al treball. Donat que els anglesos es caracteritzen per la puntualitat, els meus nervis estaven a flor de pell, veient com el temps passava i no conseguia avançar res. He hagut d’agafar un tren i dos autobusos, però el caos s’havia apoderat del centre de Londres perque tothom agafava cotxes o taxis o autobusos, així que tot estava colapsat. Qui ha dit que viure en Londres siga fàcil? Encara no sé com he arribat ni com he pogut tornara casa. Bé, per si alguna vegada vos passa. Entrant a la página web del metro de Londres, hi ha un opció en la que escrius l’estación d’origen i de destí, de forma que ells et faciliten o recomanen un recorregut més o menys curt per arribar on necesites. Está bé saber-ho, a mi m’haguera facilitat prou les coses.

Els periódics gratuits mostraven els métodes alternatius que la gent havia gastat per arribar al treball. Mireu l’home en patinet en la portada de la foto. I en l’article s’explica que fins i tot ha hagut gent que ha usat les barques turístiques del Tamesi! Jo sols espere que açò s’arregle prompte. Demanen com no, una pujada de sou. La próxima vaga está prevista per al día 3 d’octubre. Uf! Jo encara estic ací.

Després de l’estressant dia, mereixia un poc de relax i després de ser informada del parc ‘Valentines’, esta vesprada no podia fer altra cosa que anar a passejar abans de tornar a casa, a més em ve de pas. La verdor és única i la vida que es respira sentada en un banc al costat llac també.Vos deixe alguna foto.

Fins prompte!

Mind the gap between the train and the platform

No porte ni 48 hores en Londres i al meu cap sols resona eixa frase una i una altra vegada. I es que sense metro, no sé com conseguirien moure’s els londinenses.

Tinc que dir que han sigut dos dies intensos. Hi ha que adaptar-se prompte a aquest tipus de vida si es vol sobreviure.

El diumenge, vaig aprofitar per a conéixer el meu recorregut diari en metro fins al meu lloc de treball. La meva sorpresa va ser comprobar que es tarda una hora desde el districte 4 fins al centre. Encara que els que viuen ací dieuen que per a anar a qualsevol lloc es tarda mínim una hora. El problema es que tot es molt car i per a que viatjar ixca una mica rentable, he hagut de traure un bono semanal que m’ha costat 44 lliures! I vos promet que ix millor que traure cada vegada el billet. El que no entenc es com la gent d’ací pot permetres aquest gasto. Tal vegada está incluit en el salari...

Ann, es la meva familia d’acollida o host family, com diuen ací. Es una dona major amb quatre fills i cinc nets; i amb una peculiaritat, no calla ni baix l’aigua! El seu fill bromeja amb mi dient que té un botó al coll per a quan vulga fer-la parar de parlar, però el fet es que a mi em ve de perles per a practicar l’idioma. He tingut molta sort, es encantadora.

Encara que ara el que m’assusta es la paraula ‘STRIKE’ (huelga), i es que des de les 9 de esta nit i durant 24h el metro ha decidit posar-se en vaga, per alguna raó que encara no he aconseguit entendre, pero si no m‘equivoque alguna cosa té que vore amb el govern. I el meu repte de demà es arribar a la feina a les 9 en punt en una ruta de autobusos totalment desconeguda. Ann, afortunadament em tirará una mà portant-me a l’estació d’autobús per explicar-me el camí a seguir. A veure si hi ha sort!

Vos ho conte en breu.

Fins la próxima!

Des de la fila numero 12

Des de la fila 12 ( nombre que em persegueix des de fa un temps per alguna raó desconeguda) de l’avió mire per la finestra de l’esquerra. Amb una situació estratégica per poder gaudir del paissatge, encara que a meitat del trajecte el petit que seu al meu costat em demana que la baixe perque li molesta el sol als seus ulls blaus, que tant bé combinen amb el pél rossat tan característic dels anglesos, i que em recorda el meu destí. Em ric sola. Encara no he despegat i ja he clavat la pata. Després de que mon pare em preguntara fins a tres vegades l’hora en la que despegava l’avió, la meva ment, que de vegades no sé en qué pensa i en qué está ocupada, contestava que a les 3 de la vesprada. “Perfecte! Dinem a l’aeroport i voles”- comentava mon pare amb el vist i plau de ma mare. Sí! Una bona idea. Sols que quan hem arribat i he tret el billet...l’hora que marcava eren les 18:40. El pitjor es que no em sorprenc de mi mateixa, solc fer-n’he alguna que altra de volta en quant. I amb aixó, primera anécdota. No l’hem arreglada mal del tot, hem anat a Elx, ciutat en que passé el 80% dels dies de l’any i a la que tinc un carinyo especial per acollir-me com una més, ja que es on estudie. Allí hem anat al meu vegetarià preferit i hem fet temps al conegut centre comercial de l’Aljub. Sort que els meus pares s’ho prenen amb humor!

El petit del costat m’obsequia amb un dibuix de l’avió partit per la meitat, li s’ha trencat al arranca-lo de la llibreta. Crec que li he caigut bé. No he conseguit entendre el seu nom (potser Charlie?) però no para de parlar amb un anglés coloquial que en ocasions em trau de quici per no poder comprendre i no para de fer-me preguntes. Com diria el meu germanet, “és un poc verborreic” (jajaj). Una d’elles es si els meus pares han mort perque com viatge sola...(indescriptible la meva cara de sorpresa, estic segura que ho he entés correctament). La seva avia comenta que no es gens tímid. Deveres? No me n’havia adonat!

Sé que m’esperen moltes més aventures en un viatge en el que pretenc retrobar la part que tothom necesita recordar, un mateix. I que millor manera que un mes a Londres sense més companyia que el diccionari d’anglés i una maleta de 15 kilos? Pense que es un bon moment per a treballar a la ciutat, possiblement més cosmopolita d’Europa, però si ademés tinc la possibilitat de fer turisme els caps de setmana quan lliure...Ara no em canviaria per ningú. I amb açò no dic que vaja a oblidar-me dels que deixe allà, ni molt menys. Simplement pense que está bé respirar nous aires. A més! Que torne en un tres i no res! Així que com a futura periodista i com a persona que li agrada viure grates experiencies com aquesta, vos convide a seguir les meves aventures, que sé que van a ser entretengudes. Aquesta sóc jo, Mireia, una alcoiana a Londres.