Mind the gap between the train and the platform

No porte ni 48 hores en Londres i al meu cap sols resona eixa frase una i una altra vegada. I es que sense metro, no sé com conseguirien moure’s els londinenses.

Tinc que dir que han sigut dos dies intensos. Hi ha que adaptar-se prompte a aquest tipus de vida si es vol sobreviure.

El diumenge, vaig aprofitar per a conéixer el meu recorregut diari en metro fins al meu lloc de treball. La meva sorpresa va ser comprobar que es tarda una hora desde el districte 4 fins al centre. Encara que els que viuen ací dieuen que per a anar a qualsevol lloc es tarda mínim una hora. El problema es que tot es molt car i per a que viatjar ixca una mica rentable, he hagut de traure un bono semanal que m’ha costat 44 lliures! I vos promet que ix millor que traure cada vegada el billet. El que no entenc es com la gent d’ací pot permetres aquest gasto. Tal vegada está incluit en el salari...

Ann, es la meva familia d’acollida o host family, com diuen ací. Es una dona major amb quatre fills i cinc nets; i amb una peculiaritat, no calla ni baix l’aigua! El seu fill bromeja amb mi dient que té un botó al coll per a quan vulga fer-la parar de parlar, però el fet es que a mi em ve de perles per a practicar l’idioma. He tingut molta sort, es encantadora.

Encara que ara el que m’assusta es la paraula ‘STRIKE’ (huelga), i es que des de les 9 de esta nit i durant 24h el metro ha decidit posar-se en vaga, per alguna raó que encara no he aconseguit entendre, pero si no m‘equivoque alguna cosa té que vore amb el govern. I el meu repte de demà es arribar a la feina a les 9 en punt en una ruta de autobusos totalment desconeguda. Ann, afortunadament em tirará una mà portant-me a l’estació d’autobús per explicar-me el camí a seguir. A veure si hi ha sort!

Vos ho conte en breu.

Fins la próxima!