Des de la fila numero 12

Des de la fila 12 ( nombre que em persegueix des de fa un temps per alguna raó desconeguda) de l’avió mire per la finestra de l’esquerra. Amb una situació estratégica per poder gaudir del paissatge, encara que a meitat del trajecte el petit que seu al meu costat em demana que la baixe perque li molesta el sol als seus ulls blaus, que tant bé combinen amb el pél rossat tan característic dels anglesos, i que em recorda el meu destí. Em ric sola. Encara no he despegat i ja he clavat la pata. Després de que mon pare em preguntara fins a tres vegades l’hora en la que despegava l’avió, la meva ment, que de vegades no sé en qué pensa i en qué está ocupada, contestava que a les 3 de la vesprada. “Perfecte! Dinem a l’aeroport i voles”- comentava mon pare amb el vist i plau de ma mare. Sí! Una bona idea. Sols que quan hem arribat i he tret el billet...l’hora que marcava eren les 18:40. El pitjor es que no em sorprenc de mi mateixa, solc fer-n’he alguna que altra de volta en quant. I amb aixó, primera anécdota. No l’hem arreglada mal del tot, hem anat a Elx, ciutat en que passé el 80% dels dies de l’any i a la que tinc un carinyo especial per acollir-me com una més, ja que es on estudie. Allí hem anat al meu vegetarià preferit i hem fet temps al conegut centre comercial de l’Aljub. Sort que els meus pares s’ho prenen amb humor!

El petit del costat m’obsequia amb un dibuix de l’avió partit per la meitat, li s’ha trencat al arranca-lo de la llibreta. Crec que li he caigut bé. No he conseguit entendre el seu nom (potser Charlie?) però no para de parlar amb un anglés coloquial que en ocasions em trau de quici per no poder comprendre i no para de fer-me preguntes. Com diria el meu germanet, “és un poc verborreic” (jajaj). Una d’elles es si els meus pares han mort perque com viatge sola...(indescriptible la meva cara de sorpresa, estic segura que ho he entés correctament). La seva avia comenta que no es gens tímid. Deveres? No me n’havia adonat!

Sé que m’esperen moltes més aventures en un viatge en el que pretenc retrobar la part que tothom necesita recordar, un mateix. I que millor manera que un mes a Londres sense més companyia que el diccionari d’anglés i una maleta de 15 kilos? Pense que es un bon moment per a treballar a la ciutat, possiblement més cosmopolita d’Europa, però si ademés tinc la possibilitat de fer turisme els caps de setmana quan lliure...Ara no em canviaria per ningú. I amb açò no dic que vaja a oblidar-me dels que deixe allà, ni molt menys. Simplement pense que está bé respirar nous aires. A més! Que torne en un tres i no res! Així que com a futura periodista i com a persona que li agrada viure grates experiencies com aquesta, vos convide a seguir les meves aventures, que sé que van a ser entretengudes. Aquesta sóc jo, Mireia, una alcoiana a Londres.