Bye bye London

Demà de matí me d’alçar a les 5’30 perque el taxi que he hagut de contratar passa a per mi a les 6’15, així que esta entrada será breu. Sols dir que aquesta ha sigut una de les millors experiencies que he tingut, m’atrevix a dir, en la meva vida. Sortir de casa sola sempre ajuda a madurar, a entendre el món que et rodeja i per tant a creixer com a persona. Pense que jo continuament busque això i per este motiu em senc ara plena de vida. Sempre ho he dit: A mi m’agrada menjar-me el món, i cadascú té la seva manera de fer-ho, jo en trobe moltes esta sens dubte ha sigut molt acertada. Gràcies a tot aquell que ha seguit les meves aventures, així no m’he sentit sola en cap moment. Ha sigt un plaer escriure per a vosaltres. Com a despedida vos deixe la meva última foto a Londres. Ann i jo en la porta de la cuina, lloc de les numeroses converses que hem tingut. (Encara que ninguna de les dos ixim gens afavorides...deu ser la llum, jajaj)

Estic segura que algún dia ens tornarem a veure. Alguna cosa m’ho diu.

Fins sempre!

Bristol

L’ecapada va resultar perfecta! A pesar de les dues hores i mitja de trajecte en autobús, valia la pena si és per a visitar a una amiga. Lidia viu en una residencia amb 5 companys més, un galés, un irlandés i 3 anglesos, no és d’extranyar que estigera tant contenta de poder parlar valencià amb algú. Vaig arribar el divendres per la nit i eixa nit ens varem limitar a estar de xarreta i menjar alguna cosa. El dissabt ens varem alçar per anar a fer turisme per Bristol...però...ja feia estona que no en feia alguna! Quan anavem de camí a Bristol en l’autobús, em vaig adonar que no havia agafat el billet per a poder tornar a Londres... i ens va tocar tornar. Ja sabeu que solc fer estes coses. Sóc un desastre. El fet és que això ens va reduir l’estona que teniem, ja curta per visitar coses. Però ho vam arreglar prou bé. En cuatre escasses hores ens vam recorrer tot el centre, visitant els punts més emblematics de la ciutat: La Catedral, el vaixell del port, la Universitat, el Christmas Steps, etc. Inclús Lidia va descobrir coses que no sabia que existien. Encara que el que més ens va agradar va ser el mercat. Allí pots trobar de tot, des d’ un disc de vinil.lo dels Beatles fins unes botes d’aigua a flors.

Bé i crec que una altra cosa a destacar és sens dubte el dinar. Feia temps que les dues no menjavem tan a gust en el dinar. De casualitat varem entrar a un lloc, localizat en la costera que puja des de la Catedral fins la Universitat de Bristol, on vam poder menjar una estupenda Musaka amb ensalada i creïlles fregides per 5 pounds. Si alguna vegada veniu per Anglaterra fixeu-se, si su estudiants, perque hi ha molts llocs on fan un poc de desconte. Després de dinar vam continuar la ruta passejant per la vora del riu. A meitat camí vam parar per a fer-se un gelat sentades en un banquet. La veritat és que varem veure coses molt curioses. Una boda hindú tenia lloc en un vaixell que navegava amunt i avall pel ‘channel’ i després continuaven la celebració sobre un autobús roig com els que hi ha a Londres. Però n0 era la única boda, deu ser tradició fer el convit sobre un vaixell.

Nosaltres varem anar a visitar, encara que sols des de fora, un vaixell amb molta historia i per arribar fins l’altre costat del riu, com que no hi havi pont, vam haver de pagar 60 pens per crussar el riu amb una barqueta. Va ser un dia molt guai perque ademés vam tindre sort i ens va eixir solejat la gran part.

El pitjor va ser la tornada a Londres, vaig tardar més de 3 hores, perque hi havia un accident de cotxe a l’entrada de la ciutat i perque ademés les lines de metro no funcionaven massa bé al ser dissabte.

Siga com siga, va ser un dia per a recordar. Hui ja és l’últim dia a aquestes terres. Demà tornaré a la realitat.

Lovely people around me

Si ahir li dedicava la entrada a Ann, hui em senc en la necessitat de dedicar-la a les meves companyes de feina. Al cap i a la fi, la major part del meu temps a Londres l’he compartit amb les quatre treballadores: Virginie, Irena, Lisa i Abigail i la jefa Sarah. En realitat he tingut poca oportunitat de coneixer-les a pesar de compartir tantes hores en la mateixa oficina, pero hi ha molt treball per fer i entrevistes, que dificultaven prou la comunicacio, encara que son encantadores i han tingut molta paciencia per explicar-me les coses tantes vegades com fera falta, no olvidem que és tot en anglés i no és el mateix mantenir una conversació col.loquial que una amb vocabulari formal, com és el cas de treballar en una oficina de recursos humans.

Virginie, es possiblement en la que més bé em porte, supose que es una qüestió de proximitat cultural, ella és francesa. Bromeja en la sort que té des de que s’ha quedat embarassada i li parla al bebé tocant-se la panxa abans d’eixir cap a una entrevista:'Let's go baby, we have an interview, mum needs you help'. Els anglesos treballant tenen una serietat que de vegades arriba a avorrir, tot s’ho prenen molt a pit i prácticament no tenen contacte fisic i poques vegades parlen de les seves vides privades. Però de totes les maneres acabes agafant molt de carinyo a les persones en les que compartixes quatre pareds sense finestres. Lisa està recent casada i ha estat de viatge de lluna de mel a Florida dues setmenes, per lo que no he tingut massa ocasió de compartir temps amb ella. Abigail viu en un pis amb dues persones més, es curiós sentir les histories i dificultats que comporta la convivencia. I Irena esta triant traje de novia perque es casa en 4 mesos amb un africà que és pilot d'avió. Ara s'enfronta a una decisió complicada. Deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Italia on li han oferit al seu futur home un lloc de treball estable que a la llarga implicara menys viatges. Significa deixar la feina i els amics que ha fet aci despres de que vingues a viure des de la Republica Txeca.
(A la fotografia falta Virginie, que estava fora de l'oficina en el moment de la foto. D'esquerra a dreta: Sarah, Irena, Lisa i Abigail)

Quan he arribat este matí sobre el meu escritori tenia una postal de flors rosa i taronja dedicada per cada una de les meves companyes de viatge, un simple ‘thank you’ que m’ha fet moltissima ilusió. I al costat un croissant del Starbucks, jaja, perfecte amb el te que solem prendre en la reunió matutina i molt adequat tenint en compter que hui, divendres, tocava ‘fish and chips’ per a menjar. Ja tinc cara de creïlla.

Sens dubte, elles també han contribuit a que esta experincia haja sigut de les millors des de fa molt de temps.

I ara a les 6 agafe un autobus per anar a Bristol, la meva única excursió a l’exterior de Londres. Vaig a visitar a la meva amiga, també alcoiana, Lidia, que está d’erasmus per a nou mesos. Vos conte en breu com resulta l’escapada.

Fins prompte!