A life in a box

Sé que ahir deuria haver publicat però va ser imposible, a les 11 de la nit, sorpresa per l’hora, li deia a Ann que me n’anava al llit. Vam estar parlant des de que vaig arribar a les 7, incluit el sopar. Va ser una de les vetlades més interessants que he tingut en tot el mes, i ja es dir perque n’he tingut moltes. Fins ahir les nostres conversasions solien ser sobre els nostres gustos, coses que ens passen i el que tenim en comú, que sorprenentment son moltes. Ella creu que es un poc cosa del destí, que jo anara a parar a eixa casa, perque en un inici devia haver anat a casa d’ una amiga seva, que està enfadada amb ella per haver-li furtat l’estudiant. En fi, gent que no té res que fer i s’ha d’entretindre en alguna cosa.
Quan vaig arribar a casa, Ann havia tret una caixa plena de fotografies de la seva familia. En alguns casos era fàcil adivinar qui era qui, perque també hem parlat de la familia i els amics varies vegades, però la veritat es que jo estava il.lusionada. Em va semblar que Ann estava més prop de mi que mai, em va contar tota la seva historia familiar, no fàcil la veritat. Em va ensenyar coses molt especials, com fotos de la seva filla que va morir als 29 anys de cancer. I em va contar que moltes vegades li han proposat escriure un llibre sobre besons, perque ella tenia dos besones idèntiques, algo poc habitual. La veritat és que les dos eren iguals. Jo vaig conèixer a Judith en aquell sopar familiar que varem tenir fa dos setmanes. Em varen cridar l’atenció moltes coses, pense que es un personatge molt interessant i ha sabut disfrutar la vida al màxim, a pesar d’haver perdut a molta gent del seu voltant, els seus pares, el seu home y la seva filla, quasi al mateix temps, a més de numerosos amics. Però es nota la seva pasió per la vida, per tot el que fa, per el ballet, per la música, per la lectura, per la tranquilitat, pels passejos rodejats de pensaments, per cuidar el seu preciós jardí. Entre les fotografies, hi havia una que em va cridar especialment l’atencio. Els seus avis seien amb els seus vesavis en un espai tintat de blanc sobre el que destacaven els seus vestits Victorians, amb el típic color sepia de les fotografies antigues. Però el millor estava per arribar. Va traure un llibre molts gros. D’ell va extraure una fotografia d’un cisne meravellós, nadant sobre una aigua molt blava i calmada i un poema molt bonic pel seu sentit, però dificil d’entendre per a mi per les paraules poétiques que conte. Poca gent sap encara que la fotografia s’expondra en l’esglesia el dia del seu soterrament, ni que el poema será gravat a la seva làpida. Diu que no vol  que ho sapiga molta gent perque la tildaran de ‘pesimista’, però tots hem de morir algun dia i es necessari pensar en les coses que farán que la gent et recorde, pel que eres i pel que has fet. 
El llibre és enorme, de págines grogues i tapes dures blau oscur; en lletres daurades posa algo així com ‘historia de la música‘, en la primer pàgina es llig un poema d’amor que algú li va dedicar a la dona de qui estava enamorat en temps de Guerra, quan els bombardejos (‘blitz’) dels avions alemans amenaçaven la vida de centenars de persones que vivien en la zona de Essex i Ilford, a les afores de Londres, on viu Ann. El llibre pertanyia a una de les millors amigues d’Ann. Ella assegura que estava comprant el piano que té a casa amb el seu home, quan de repent li va sorgir la necessitat de tocar urgentment a la seva amiga. A l’arribar a casa ho va fer, la seva millor amiga acabava de morir. La única familia que la dona tenia era una neboda, que va ser qui li va donar a Ann el llibre. Qualsevol pot entendre ara el seu significant.
Després de la vetlada, Ann em va regalar un llibre que encara no s’ha publicat perque la seva neboda treballa a una editorial i este és un borrador. Diu que pensa que m’agaradara, encara que va a costar-me molt de llegir. Ho sé, però ho fare.

He pensat que es mereixia que li publicara una entrada en el seu honor, primer perque ella va ser la primera persona que vaig conéixer a aquesta magnifica ciutat i segon perque sobretot gracies a ella m’enduc un record únic, a pesar de tants anys de diferencia.
‘I have won a good friend’