De nou, somriures anglesos

És eixa ciutat pintada de blaus, rojos i blancs, la que sumergida entre cultura i rostres de diversitats racials sense diferencies, la que em recorda els sentiments que em produeix eixa ciutat, anomenada Londres. Después de quasi un any d’haver estat entre linees de metros, autobusos  rojos de dos plantes i plats de fish and chips, he tornat a trepitjar la terra inglesa. Aquesta vegada molt ben acompanyada. He tornat a casa d’Ann, i hem tornat a conversar de la vida. He repetit parades en el recorregut turistic. El British Museum, Natural History Museum, Science Museum, Big Ben, St. Paul, Buckingham Palace, etc, però aquesta vegada tot amb un sabor una mica diferent. No pel temps que ha transcorregut desde que diariament agafaba Central Line per a dirigir-me al céntric Westminster, sino perque la companyia ha fet posible que haja visitat coses que d’un altre mode, molt possiblement ni hagués vist. En quatre escasos dies, m’emporte el sabor londinense que tan m’agrada. Hem estat a les portes de la BBC, encara que no vaig conseguir entrar. Perduts entre els carrers varem conseguir veure hotels tan espectaculars com el Hilton o el Ritch. I varem anar a visitar Hard Rock, on tot el que penja de les parets forma part de la historia, dels guitarristas i cantants de famosos grups del rock i del pop. Un viatge de reencontre amb persones tan especials com Ann. I un viatge per compartir allò que més t’agrada amb la persona que més estimes.

Bye bye London

Demà de matí me d’alçar a les 5’30 perque el taxi que he hagut de contratar passa a per mi a les 6’15, així que esta entrada será breu. Sols dir que aquesta ha sigut una de les millors experiencies que he tingut, m’atrevix a dir, en la meva vida. Sortir de casa sola sempre ajuda a madurar, a entendre el món que et rodeja i per tant a creixer com a persona. Pense que jo continuament busque això i per este motiu em senc ara plena de vida. Sempre ho he dit: A mi m’agrada menjar-me el món, i cadascú té la seva manera de fer-ho, jo en trobe moltes esta sens dubte ha sigut molt acertada. Gràcies a tot aquell que ha seguit les meves aventures, així no m’he sentit sola en cap moment. Ha sigt un plaer escriure per a vosaltres. Com a despedida vos deixe la meva última foto a Londres. Ann i jo en la porta de la cuina, lloc de les numeroses converses que hem tingut. (Encara que ninguna de les dos ixim gens afavorides...deu ser la llum, jajaj)

Estic segura que algún dia ens tornarem a veure. Alguna cosa m’ho diu.

Fins sempre!

Bristol

L’ecapada va resultar perfecta! A pesar de les dues hores i mitja de trajecte en autobús, valia la pena si és per a visitar a una amiga. Lidia viu en una residencia amb 5 companys més, un galés, un irlandés i 3 anglesos, no és d’extranyar que estigera tant contenta de poder parlar valencià amb algú. Vaig arribar el divendres per la nit i eixa nit ens varem limitar a estar de xarreta i menjar alguna cosa. El dissabt ens varem alçar per anar a fer turisme per Bristol...però...ja feia estona que no en feia alguna! Quan anavem de camí a Bristol en l’autobús, em vaig adonar que no havia agafat el billet per a poder tornar a Londres... i ens va tocar tornar. Ja sabeu que solc fer estes coses. Sóc un desastre. El fet és que això ens va reduir l’estona que teniem, ja curta per visitar coses. Però ho vam arreglar prou bé. En cuatre escasses hores ens vam recorrer tot el centre, visitant els punts més emblematics de la ciutat: La Catedral, el vaixell del port, la Universitat, el Christmas Steps, etc. Inclús Lidia va descobrir coses que no sabia que existien. Encara que el que més ens va agradar va ser el mercat. Allí pots trobar de tot, des d’ un disc de vinil.lo dels Beatles fins unes botes d’aigua a flors.

Bé i crec que una altra cosa a destacar és sens dubte el dinar. Feia temps que les dues no menjavem tan a gust en el dinar. De casualitat varem entrar a un lloc, localizat en la costera que puja des de la Catedral fins la Universitat de Bristol, on vam poder menjar una estupenda Musaka amb ensalada i creïlles fregides per 5 pounds. Si alguna vegada veniu per Anglaterra fixeu-se, si su estudiants, perque hi ha molts llocs on fan un poc de desconte. Després de dinar vam continuar la ruta passejant per la vora del riu. A meitat camí vam parar per a fer-se un gelat sentades en un banquet. La veritat és que varem veure coses molt curioses. Una boda hindú tenia lloc en un vaixell que navegava amunt i avall pel ‘channel’ i després continuaven la celebració sobre un autobús roig com els que hi ha a Londres. Però n0 era la única boda, deu ser tradició fer el convit sobre un vaixell.

Nosaltres varem anar a visitar, encara que sols des de fora, un vaixell amb molta historia i per arribar fins l’altre costat del riu, com que no hi havi pont, vam haver de pagar 60 pens per crussar el riu amb una barqueta. Va ser un dia molt guai perque ademés vam tindre sort i ens va eixir solejat la gran part.

El pitjor va ser la tornada a Londres, vaig tardar més de 3 hores, perque hi havia un accident de cotxe a l’entrada de la ciutat i perque ademés les lines de metro no funcionaven massa bé al ser dissabte.

Siga com siga, va ser un dia per a recordar. Hui ja és l’últim dia a aquestes terres. Demà tornaré a la realitat.

Lovely people around me

Si ahir li dedicava la entrada a Ann, hui em senc en la necessitat de dedicar-la a les meves companyes de feina. Al cap i a la fi, la major part del meu temps a Londres l’he compartit amb les quatre treballadores: Virginie, Irena, Lisa i Abigail i la jefa Sarah. En realitat he tingut poca oportunitat de coneixer-les a pesar de compartir tantes hores en la mateixa oficina, pero hi ha molt treball per fer i entrevistes, que dificultaven prou la comunicacio, encara que son encantadores i han tingut molta paciencia per explicar-me les coses tantes vegades com fera falta, no olvidem que és tot en anglés i no és el mateix mantenir una conversació col.loquial que una amb vocabulari formal, com és el cas de treballar en una oficina de recursos humans.

Virginie, es possiblement en la que més bé em porte, supose que es una qüestió de proximitat cultural, ella és francesa. Bromeja en la sort que té des de que s’ha quedat embarassada i li parla al bebé tocant-se la panxa abans d’eixir cap a una entrevista:'Let's go baby, we have an interview, mum needs you help'. Els anglesos treballant tenen una serietat que de vegades arriba a avorrir, tot s’ho prenen molt a pit i prácticament no tenen contacte fisic i poques vegades parlen de les seves vides privades. Però de totes les maneres acabes agafant molt de carinyo a les persones en les que compartixes quatre pareds sense finestres. Lisa està recent casada i ha estat de viatge de lluna de mel a Florida dues setmenes, per lo que no he tingut massa ocasió de compartir temps amb ella. Abigail viu en un pis amb dues persones més, es curiós sentir les histories i dificultats que comporta la convivencia. I Irena esta triant traje de novia perque es casa en 4 mesos amb un africà que és pilot d'avió. Ara s'enfronta a una decisió complicada. Deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Italia on li han oferit al seu futur home un lloc de treball estable que a la llarga implicara menys viatges. Significa deixar la feina i els amics que ha fet aci despres de que vingues a viure des de la Republica Txeca.
(A la fotografia falta Virginie, que estava fora de l'oficina en el moment de la foto. D'esquerra a dreta: Sarah, Irena, Lisa i Abigail)

Quan he arribat este matí sobre el meu escritori tenia una postal de flors rosa i taronja dedicada per cada una de les meves companyes de viatge, un simple ‘thank you’ que m’ha fet moltissima ilusió. I al costat un croissant del Starbucks, jaja, perfecte amb el te que solem prendre en la reunió matutina i molt adequat tenint en compter que hui, divendres, tocava ‘fish and chips’ per a menjar. Ja tinc cara de creïlla.

Sens dubte, elles també han contribuit a que esta experincia haja sigut de les millors des de fa molt de temps.

I ara a les 6 agafe un autobus per anar a Bristol, la meva única excursió a l’exterior de Londres. Vaig a visitar a la meva amiga, també alcoiana, Lidia, que está d’erasmus per a nou mesos. Vos conte en breu com resulta l’escapada.

Fins prompte!

A life in a box

Sé que ahir deuria haver publicat però va ser imposible, a les 11 de la nit, sorpresa per l’hora, li deia a Ann que me n’anava al llit. Vam estar parlant des de que vaig arribar a les 7, incluit el sopar. Va ser una de les vetlades més interessants que he tingut en tot el mes, i ja es dir perque n’he tingut moltes. Fins ahir les nostres conversasions solien ser sobre els nostres gustos, coses que ens passen i el que tenim en comú, que sorprenentment son moltes. Ella creu que es un poc cosa del destí, que jo anara a parar a eixa casa, perque en un inici devia haver anat a casa d’ una amiga seva, que està enfadada amb ella per haver-li furtat l’estudiant. En fi, gent que no té res que fer i s’ha d’entretindre en alguna cosa.
Quan vaig arribar a casa, Ann havia tret una caixa plena de fotografies de la seva familia. En alguns casos era fàcil adivinar qui era qui, perque també hem parlat de la familia i els amics varies vegades, però la veritat es que jo estava il.lusionada. Em va semblar que Ann estava més prop de mi que mai, em va contar tota la seva historia familiar, no fàcil la veritat. Em va ensenyar coses molt especials, com fotos de la seva filla que va morir als 29 anys de cancer. I em va contar que moltes vegades li han proposat escriure un llibre sobre besons, perque ella tenia dos besones idèntiques, algo poc habitual. La veritat és que les dos eren iguals. Jo vaig conèixer a Judith en aquell sopar familiar que varem tenir fa dos setmanes. Em varen cridar l’atenció moltes coses, pense que es un personatge molt interessant i ha sabut disfrutar la vida al màxim, a pesar d’haver perdut a molta gent del seu voltant, els seus pares, el seu home y la seva filla, quasi al mateix temps, a més de numerosos amics. Però es nota la seva pasió per la vida, per tot el que fa, per el ballet, per la música, per la lectura, per la tranquilitat, pels passejos rodejats de pensaments, per cuidar el seu preciós jardí. Entre les fotografies, hi havia una que em va cridar especialment l’atencio. Els seus avis seien amb els seus vesavis en un espai tintat de blanc sobre el que destacaven els seus vestits Victorians, amb el típic color sepia de les fotografies antigues. Però el millor estava per arribar. Va traure un llibre molts gros. D’ell va extraure una fotografia d’un cisne meravellós, nadant sobre una aigua molt blava i calmada i un poema molt bonic pel seu sentit, però dificil d’entendre per a mi per les paraules poétiques que conte. Poca gent sap encara que la fotografia s’expondra en l’esglesia el dia del seu soterrament, ni que el poema será gravat a la seva làpida. Diu que no vol  que ho sapiga molta gent perque la tildaran de ‘pesimista’, però tots hem de morir algun dia i es necessari pensar en les coses que farán que la gent et recorde, pel que eres i pel que has fet. 
El llibre és enorme, de págines grogues i tapes dures blau oscur; en lletres daurades posa algo així com ‘historia de la música‘, en la primer pàgina es llig un poema d’amor que algú li va dedicar a la dona de qui estava enamorat en temps de Guerra, quan els bombardejos (‘blitz’) dels avions alemans amenaçaven la vida de centenars de persones que vivien en la zona de Essex i Ilford, a les afores de Londres, on viu Ann. El llibre pertanyia a una de les millors amigues d’Ann. Ella assegura que estava comprant el piano que té a casa amb el seu home, quan de repent li va sorgir la necessitat de tocar urgentment a la seva amiga. A l’arribar a casa ho va fer, la seva millor amiga acabava de morir. La única familia que la dona tenia era una neboda, que va ser qui li va donar a Ann el llibre. Qualsevol pot entendre ara el seu significant.
Després de la vetlada, Ann em va regalar un llibre que encara no s’ha publicat perque la seva neboda treballa a una editorial i este és un borrador. Diu que pensa que m’agaradara, encara que va a costar-me molt de llegir. Ho sé, però ho fare.

He pensat que es mereixia que li publicara una entrada en el seu honor, primer perque ella va ser la primera persona que vaig conéixer a aquesta magnifica ciutat i segon perque sobretot gracies a ella m’enduc un record únic, a pesar de tants anys de diferencia.
‘I have won a good friend’

Family weekend

El dissabte, acomplint els desitjos del meu germà, varem anar a pujar a la noria, London Eye. Sols varem tindre el petit inconvenient de que la linea que haviem d’agafar des de l’hotel fins al centre, estava tancada per ser dissabte, ja se sap, reparacions els caps de setmana. Un taxi, no va quedar més remei. Però la resta del dia va estar molt bé. Varem anar a visitar els principals atractius turistics, tampoc teniem massa temps en dos dies. London Eye, Big Ben, Buckinham Palace i St Jame’s Park. Per la vesprada varem anar a Harrods, la veritat és tant gran que per lo vist jo m’havia deixat alguna cosa per veure sense saber-ho. I vaig repetir al lloc del sushi, sabia que al meu germà Jordi li tena que agradar. Es va fer un fart! I per a completar el dia, varem anar a Abbey Road, on es troben els estudis de grabació on el Beatles grabaven els seus discs i on es varen fer la famosa foto creuant el pas de peatons. I nosaltres no podiem anar-se’n d’allí sense imitar-los. Va ser divertit passar varies vegades per a conseguir la foto perfecta. Com dic, estes coses, que millor comparti-les amb la teva familia?

 I bé, hui diumenge hem anat al Natral History Museum, un dels museus que més m’agraden. Pots trobar des de dinosaures hasta un simulador d’un terratremol. Mamífers, plantes, aus, ambifis, terratremols, volcans, fenomens atmosferics, futur de la terra amb la contaminació, etc etc etc. Pots passar hores i hores aprenent. I els insectes disecats, la veritat tenen el seu encant, sobre tot les papallones, no cal dir que són la meva passió.

 El Gatwick Express esperava a la family, així que Victoria Station també ha sigut el punt de separació. Ha sigut un molt bon cap de setmana, una sort tindre aquesta familia. Com que és la meva última setmana a Londres, aniré a visitar alguns llocs que em queden pendents en la llista quan acabe de treballar per les vesprades. Vaig contant-vos. Promet penjar l' album de fotos d'este cap de setmana en breu, quan Jordi em passe les seves fotos. ;)

Fins prompte!

Hyde Park

MOLT DIVERTIT!!! Amb la meva familia comparteix moltes coses, aficions, gustos, modes de veure el món, ganes d’aprendre i 21 anys de la meva vida. Com anava a ser un cap de setmana a Londres amb ells? Divertit i magnífic, no hi havia dubte.

 El seu vol arribava el divendres per la vesprada i com que a més es va retrasar, quan vaig eixir de l’hotel tenia que fer temps d’alguna manera. I me’n vaig anar a passejar a Hyde Park. La veritat es que ma mare té raó, de les coses més boniques que té aquest pais és la verdor dels arbres, la vegatació i per tant, els seus meravellosos parcs. Bé, allí em vaig sentar en un banquet a llegir una estona, estava molt queta i quan em vaig adonar, havia fet un amic. Un esquirol estava a dos pases observant cada un dels meus moviments. Vaig traure les galletes de la bossa i vam berenar junts. No pareix que estos animalets tinguen ninguna por dels turistes, deuen estar molt acostumats a ser el centre d’atenció de moltes fotografíes. Però ací no acaba tot. L’esquirol se’n va anar corrent assustat, no sabia perqué, fins que vaig alçar el cap i vaig veure dos xic i una xica amb una cámera de televisió i un micrófon. Eren estudiants de comuncació realitzant el projecte de final de carrera. Em demanaven veure un video que portaven en el ipod i comentar el que em pareixia davant de la cámara, per supost en anglés. Jo no sé que faig que sempre acabe embolicada en alguna cosa. Vaig recordar els treballs de la universitat i lo complicat que resulta de vegades que la gent li parle al micrófon de la radio o davant una cámera. Així que no podia negar-me, jo també passe per ahí.

Després de passejar una bona estona pel parc, que es una passada i molt gran, em vaig dirigir a Victoria Station, punt d’encontre amb la familia. I ahí va començar el cap de setmana.